El ciberassetjament és un fenomen cada cop més present en la nostra societat, i s’ha convertit en la forma de violència més comuna entre els adolescents. Avança en silenci, donat que les pantalles protegeixen els agressors i dificulten la detecció dels casos. Segons Save the Children, 8 de cada 10 joves a Catalunya han patit violència online durant la seva infància.
Donades les circumstàncies en les quals es produeix el ciberassetjament, és difícil detectar els casos i abordar-los correctament. El documental «Fora de joc: les regles del ciberassetjament» vol exposar aquesta realitat a través de quatre víctimes que expliquen les seves històries de primera mà. Quatre casos de violència online durant l’adolescència que mostren les conseqüències físiques i psicològiques que genera el ciberassetjament.
La Lena Farré, de 19 anys, va patir ciberassetjament amb 17. Recorda el moment en què va començar el calvari: «Em van afegir a un grup d’Instagram a on l’administrador em presentava com la seva puta i em venia«. Els participants oferien diners i explicaven tot el que li farien, posant preu al temps amb ella. La falta d’accions per part de l’escola van portar a la Lena a una sensació d’impotència difícil de gestionar, ja que no sabia qui hi havia darrere d’aquests grups: «És difícil denunciar quan no saps qui és l’agressor«.
L’Oriol Pérez, de 19 anys, explica com va viure aquesta violència als 15. Uns companys de classe van falsificar unes converses de xat per fer creure que era un violador,un muntatge a partir de missatges fora de context, i el van difondre per Discord. Tothom del seu entorn va creure que els missatges eren reals: «no em van preguntar, em van atacar directament».
En aquell moment, l’Oriol va quedar exclòs dels grups als quals pertanyia: «Sentia que era culpa meva, no volia sortir de casa i em vaig començar a medicar per un trastorn d’ansietat«. L’Oriol va tenir un intent de suïcidi per culpa d’aquesta situació: «Els agressors han de pensar en què provoquen, jo podria no estar aquí».
La Carla Martí, de 24 anys, va patir assetjament escolar i ciberassetjament des dels 13 fins als 17. Quan es va canviar de club de natació, les seves companyes la veien com una amenaça. Van començar les crítiques al seu físic, l’aïllament i les burles. La situació continuava a través de les pantalles: «No sabia qui hi havia darrere, però eren missatges amb força sobre mi. En aquest moment et passa pel cap desaparèixer».
El Brian Giner, autor del llibre «Golpeado pero no derrotado», explica el seu cas d’assetjament durant dotze anys, des de primer de primària fins a finalitzar l’ESO. Després de viure assetjament verbal i físic, i donat que no tenia forces per anar a classe, va començar el ciberassetjament, «els agressors veien que no anava a classe i la manera que tenien de trobar-me era a través de les xarxes socials«.
Explica que el ciberassetjament té un efecte més fort que l’assetjament: «Si t’ho fan de manera presencial, en veure a qui t’ho fa és molt diferent a si t’ho fan per internet, perquè no saps qui hi ha darrere, i les paraules t’arriben més fort«.
Aquests quatre casos demostren la força amb la qual entra el ciberassetjament en la vida dels joves. Com hem d’afrontar el problema que generen les noves tecnologies? Tenim eines suficients per combatre aquesta nova forma de violència latent o estem fora de joc?
